Ja ho tenim a tocar, cap de setmana històric a Sant Feliu de Codines!

Veniu a viure-ho i veure-ho, US HI ESPEREM!

Per fi i gràcies a l’esforç de tots, tindrem en marxa els nous rellotges del campanar de l’església de Sant Feliu!

Demà dissabte 20 de maig de 2017 a les 19.00h benedicció dels nous rellotges del campanar de l’església. Monsenyor Romà Casanova bisbe de Vic farà la benedicció i en acabar, a les 20.00h con -celebrarà la missa a l’església parroquial.

Diumenge 21 de maig de 2017 a les 13.00h des de la Plaça Josep Umbert Rosàs, les autoritats locals i els membres de l’Associació Fira del Rellotge de Catalunya inauguraran els nous rellotges. Es farà un gran repic de campanes dels dos campanars.

Per tal que tots tinguem millor coneixement del campanar de l’església parroquial, a continuació us transcriurem la nota històrica que el Sr. Francesc Pineda ha fet dels campanars de Sant Feliu de Codines i que s’ha publicat en els dos darrers Fulls Parroquials de la Parròquia de Sant Feliu de Codines.

Primer de tot agrair al Sr. Pineda el gran detall i rigor en el seu escrit. Agrair també a la Parròquia de Sant Feliu de Codines i a tots els amics i veïns la seva gran implicació i ajuda que han fet en la divulgació i en la col·laboració d’aquest projecte en el que per fi posarem els rellotges a les quatre esferes que faltaven.

Així mateix us convidem el diumenge 21 de gaudir de les activitats i  vistar les exposicions de la Fira del Rellotge, també us hi esperem!

A tots, Moltes Gràcies!

---

Els Campanars de Sant Feliu de Codines

El mes d’abril de l’any 1698, tots els membres de l’Obreria Parroquial i els constructors encarregats de les obres, van contractar l’edificació del nou temple. (avui reconstruït després de la voladura que va patir el dia 26 de gener de l’any 1939).

El motiu era el d’ampliar les dimensions de la primitiva església romànica, molt reduïda i que es mostrava totalment insuficient pels feligresos de la parròquia. Aquest primitiu temple constava ja des dels inicis, a més a més de l’altar major de dos altars laterals, a banda i banda, així com el cor, si bé amb el pas del anys s’anaren edificant altres capelles.

En la Visita Pastoral del Sr. Bisbe de l’any 1601, es fa constar que el campanar, tenia dues campanes grosses i dues de xiques. Entenem que aquest campanar era situat a la façana de l’església i de ben segur d’espadanya, de manera que era fàcil accedir a les campanes des del cor.

En el contracte citat, es contemplava de forma expressa, derruir la capella de ma dreta (de l’altar major) i sobre dit nixio muntar i edificar les parets del campanar.

D’aquestes parets, arrenca una primera volta de canó que suporta un sostre coincident amb el nivell del terra de l’altar major, quedant per sota, un espai avui sense finestres, (degut a l’ampliació del cementiri a mitjans del segle XVIII), però d’una alçada adient per permetre qualsevol celebració. En aquesta « cripta » s’hi pot accedir per una trapa des del primer paviment. En aquesta estança hi ha una porta que dona accés a l’antic cementiri, però que originalment fou una finestra.

Exteriorment i coincidint amb la rasant d’aquest sòl,  s’hi va posar un bell bordó de pedra picada de secció circular, que encara avui podem contemplar juntament amb les parets superiors, així com l’escala de cargol també de pedra picada que porta al segon paviment, en que hi havia el rellotge de les hores.

La impressionant estructura d’aquestes parets, i d’un gruix, superior a totes les altres, ens demostra que ja foren concebudes per suportar un campanar de les proporcions com el que avui gaudim.

La construcció del temple deuria començar a bon ritme, ja que ens consta que l’any  1711, el cimbori era acabat, tal com ens descriu en uns versos, el Pare Dominic Bernat Ribera, predicador de la quaresma de dit any.

Però, tornant a dit temple:

és tan vell i tan formós

que tot ell és una perla

ben adornat i dispost.

Lo cimbori és un etxís*,      (*del castellà hechizo)

dons tot ell està compost

de molts relleus i figures,

fet tot per mans d’escultor.

El Pare Bernat però, no ens parla del campanar, per la senzilla raó que encara no existia, però si de ben segur, les parets mestres previstes per suportar-lo, que com es natural deurien seguir el mateix ritme de construcció que les del presbiteri i cimbori.

Sabem que després de la primera embranzida, les obres van sofrir una aturada des de l’any 1732 al 1745.  A partir d’aquest any les obres es van reprendre a bon ritme, de manera que van concloure l’any 1754 amb la finalització del campanar i de la capella del Santíssim Sagrament, ja en el rectorat de mossèn Saturio Romero (1752-1773)

Hi ha motius per suposar que aquest campanar edificat a partir de les parets ja aixecades de bon principi i que arribaven fins a l’alçada en que arrenca la teulada del presbiteri, va ser sempre considerat una obra  provisional, com ho demostra la voluntat expressada per mossèn Jaume Solernou, (1887-1895) d’aixecar un nou campanar en que es pogués veure (deia), fins a Riells.

Aquesta edificació de base rectangular, i que per tant ocupava solament la meitat de la seva base prevista en un principi, constava de quatre finestrals per a les campanes, rematats per una teulada a dues vessants, amb un campanaret al damunt amb dues campanes per tal de  tocar els quarts i les hores.

No passaren molts anys, que el senzill rellotge va concitar la gelosia del veïns del barri de la Venderia, que volgueren també tenir-ne un de propi, i que es sentís alhora per tot el Serrat de Vic.

Tant forta era aquesta voluntat d’aquests veïns, que van organitzar-se per la construcció del seu propi campanar i rellotge. La construcció es feu a una alçada adient, per tal que el recorregut dels pesos, permetés l’autonomia de dos dies de corda.

La torre es va edificar damunt la casa de can Roca situada al Carrer Nou i la inauguració es va fer l’any 1796, si bé la rivalitat secular entre els dos barris, no va desaparèixer, com ho demostra la brama que deia

Venderia i Carrer Nou

digueu als de la Sagrera

que hem fer un rellotge nou

a la que els veïns de la Sagrera contestaven :

Vosaltres, els de la Venderia

us en podeu ven alabar

però per la Sagrera

vius o morts haureu d’anar

La Guerra Civil 1936-1939, i el caire que va prendre a Sant Feliu, va propiciar que  l’estiu del 36, unes persones amb responsabilitat dintre del Comitè, van estimbar totes les campanes daltabaix del torrent.

Aquest fet va comportar que acabada la guerra, la Parròquia hagués de refiar-se de les dues campanes del rellotge de la Venderia, tant pels  tocs habituals com pels enterraments, festivitats i bateigs.

Un cas particular era el repic de la missa de Resurrecció, que llavors es celebrava el dissabte de Glòria, en que un dels escolans que assistien a l’ofici, s’esperava a la sagristia amb la porta oberta, i així que el celebrant entonava el Gloria in exelsis Deo, corria al balcó de la rectoria a fer senyal amb el mocador al «Ninus» (en Domènec Serra), el campaner, que ja estava a l’aguait, per tal que iniciés el repic de campanes, al que s’hi ajuntaven seguidament les sirenes de les fàbriques.

El fet que un rellotge prou allunyat de l’església, i solament amb dues campanes hagués de fer les funcions de campanar parroquial era una situació que no podia perllongar-se gaire, i així fou com mossèn Vicenç Salvà (1947-1952) i la Junta de Reconstrucció del Temple, varen convenir que era el moment de, no solament reposar les campanes al vell campanar, si no de edificar-ne un de nou seguint els paràmetres dels campanars de l’entorn, construcció que no fou possible en el segle XVIII.

Corria l’any 1948 quan es va encomanar el projecte a l’arquitecte Isidre Puig Boada, deixeble d’Antoni Gaudí i continuador del Temple de la Sagrada Família, i fidel a les tradicions del país de manera que el resultat fou un projecte sobri però d’un efecte monumental, tant exteriorment com interior.

L’impacte d’aquesta obra, no cal dir que ha incidit fortament en la fisonomia de la població com ho demostra la quantitat de pintures i gravats en que diversos artistes s’hi han inspirat.

Cal però donar a conèixer el seu interior totalment singular i inesperat pel visitant, ja que s’hi va bastir un «folre» d’obra vista que s’inicia en dos punts de cada una de les quatre parets bàsiques, consistent en un primer totxo clavat a la paret i que va recreixent en cada nova filada en forma d’escala invertida, separant-se de les parets exteriors, però a les que està ben unit, fins al punt en que aquests sòcols permetin assentar-hi el dit « folre », i a tal distància de les parets exteriors que permeti la construcció d’una escala que meni al cim.

Aquesta estructura de vuit punts de suport iniciada com s’ha dit en les quatre parets mestres, s’abracen en un anell central a l’alçada de les obertures rodones permetent la formació d’un sostre interior, aïllat de les parets exteriors, que tenia com a missió suportar els aparells per fer funcionar el quatre rellotges previstos en el projecte.

Aquest sistema de suport del dit folre, es pot observar en el Palau Güell de la Rambla de Barcelona en que les columnes agafen la forma de palmera, seguint aquesta tècnica, obra de l’arquitecte Antoni Gaudí.

Pujant per l’escala perimetral, s’arriba al nivell dels finestrals que sostenen les campanes, on el forjat ja agafa tota la superfície octagonal del campanar.

A partir d’aquest nivell s’inicia la bonica escala de cargol que suportada en un sol eix central d’obra, ens porta al terrat superior.

En el càlcul de la càrrega que el nou campanar suposaria, es van donar per suficients les parets primitives, de manera que l’única precaució que es va tenir en compte, fou reforçar l’espadat de pedra tosca al nivell de l’actual plaça de Josep Umbert Rosàs, amb una paret de pedra adossada a la mateixa tosca.

Com a cas curiós i inherent a la condició humana, fou que en  arribar al punt en que calia col·locar les pedres (prèviament tallades i marcades) per la confecció dels triangles esfèrics per tal de passar de la base quadrada a la octagonal i va haver una errada de manera que el primer triangle en construcció (el del cantó dret de sobre el torrent), es va haver de desfer i refer de nou amb les pedres correctament assenyalades.

El primer repic de campanes es va fer el diumenge de la Festa Major de l’any 1957, que en aquest any s’esqueia el dia 15 de setembre, essent el rector mossèn Joan Vilaseca (1952-1960), últim rector del Bisbat de Barcelona.

Els padrins de la campana major que porta el nom de Sant Feliu, foren el Sr. Joan Casanovas Daví alcalde, i la Sra. Carmen Permanyer de Casanovas, en representació de la Vila. La campana Maria Teresa, fou apadrinada pel Sr. Laureano Lopez Badria i la seva esposa Sra. Maria Teresa Rodó de Lopez, que la oferiren a la Parròquia.

Tot i que el nou campanar va preveure la construcció d’unes obertures circulars per la instal·lació de quatre rellotges, (així quedava reflectit en la maqueta que es va fer), no fou possible aquesta instal·lació, suposadament per manca de pressupost.

Aquest any però, en el seixantè aniversari de la benedicció del campanar, l’Associació Fira del Rellotge de Catalunya, amb el seu President Josep Vilanova al capdavant, van veure que seria un bon moment per omplir aquests quatre ulls vuits, amb els rellotges corresponents, de manera que van contactar amb el Bisbat de Vic alhora que ho feien amb el Sr. Rector Mossèn Martin Kabamba. El joiós resultat, ha estat que el dissabte dia 20 de maig, Monsenyor Romà Casanova Bisbe de Vic beneirà aquestes instal·lacions que culminen, ara sí, l’obra del nostre campanar.

Així doncs, es torna a fer realitat aquell rodolí que deia

Per fer tard a tot arreu,

Dos rellotges sentireu.

                                                                                  Francesc Pineda i Fontserè

Sant Feliu de Codines, maig de 2017.